Èlia Canyelles
EXPRESIONISME ALEMANY
INTRODUCCIÓ
L’expressionisme alemany, fou una vanguarda artística que tracatava des de la pintura, la música o el cinema.
Aquest moviment, el que pretenia era representar l’horror i la por d’Alemanya després de la seva participació i derrota en la Primera Guerra Mundial.
El expressionistes defensaven un art més personal i intuïtiu, on predominés la visió interior de l'artista –l'"expressió"– enfront de la plasmació de la realitat –la "impressió"–.
L'expressionisme sol ser entès com la deformació de la realitat per a expressar de forma més subjectiva la natura i l'ésser humà, donant més importància a l'expressió dels sentiments més que a la descripció objectiva de la realitat
Amb els seus colors violents (en la pintura), la seva temàtica de soledat i de misèria, l'expressionisme va reflectir l'amargor que va envair els cercles artístics i intel·lectuals de la societat alemanya prebèl·lica i d'entreguerres, amargor que provocà un desig vehement de canviar la vida, de cercar noves dimensions a la imaginació, de renovar els llenguatges
ANTECEDENTS
L’expressionisme Alemany no va arribar al cinema fins passada la primera guerra mundial, quan ja havia pràcticament desaparegut en altres àmbits artístics.
El cinema Alemany comptava amb una important indústria des de finals del segle
XIX i Hamburg va ser la seu de la primera Exposició Internacional de la Indústria Cinematogràfica al 1908. Amb tot això, abans de la guerra el nivell artístic de les produccions expressionistes era més aviat baix, eren orientades al consum familiar i vinculades a l’ambient burgès i conservador.
Més endavant a partir de 1913 ja van començar a realitzar-se produccions de major relleu artístic, amb més utilització d’exteriors i millors decorats, també es desenvolupa l’il·luminació i el muntatge.
Durant la guerra es va potenciar la producció Nacional, amb obres tant de gènere com d’autor, destacant obres de Paul Wegener, iniciador del cinema fantàstic, que és el gènere habitualment considerat el més típicament expressionista
CARACTERISTIQUES PRINCIPALS DEL MOVIMENT
-
Deformació de la realitat per facilitar el subjectivisme. Expressaven els sentiments per sobre de la descripció objectiva. Vol expressar mitjançant la construcció oval de l’espai la sensació d'opressió y vigilancia. Defensava la llibertat creativa, l'expressió subjectiva, l'irracionalisme, l'apassionament i tot allò que fos temàtica prohibida. Expressen el pessimisme i angoixa existencial. D’aquesta manera impactava sobre l’espectador. Destaquen el joc d’ombres. Més tard van evolucionar cap a una “Nova Objectivitat” que era més realista.
-
l·luminació i fotografia tenebrista a base de clarobscurs.
-
Decorats dissenyats amb agressius angles i deformacions, inspirades en les pintures expressionistes de l'època.
-
Interpretacions amb extrema expressivitat, actors que gesticulen exageradament amb el rostre, les mans i tot el cos per expressar-se emocionalment.
-
Maquillatges exagerats, amb una estètica gòtica o sinistra, i utilitzada per simular tot tipus de deformacions corporals. Vestuari obscur i disfresses sinistres.
-
Temàtiques relacionades amb la solitud, la misèria, l'explotació, el morbo, la sexualitat, les perversions, el terror, el crim, la mitologia gòtica, germànica o de l'Europa de l'Est, la fantasia, el futurisme o la ciència ficció.
PEL·LÍCULES PRINCIPALS I DIRECTORS
-
Leopold Jessner: Hintertreppe (1921).
-
Robert Wiene: El gabinete del Doctor Caligari (1919).
-
Paul Wegener: Der Golem, wie er in die Welt kam (1920).
-
Friedrich Wilhelm Murnau: Nosferatu, Eine Symphonie des Grauens (1922).
-
Fritz Lang: Metropolis (1927).
-
Georg Wilhelm Pabst: Lulú, la caixa de Pandora (1929).
-
Paul Leni: Die Verschwörung zu Genua (1920).
-
Josef von Sternberg: Der blaue Engel (1930).
-
Ernst Lubitsch: Die Augen der Mumie Ma (1918).
-
Lupu Pick: Napoleon auf St. Helena (1929).
-
Robert Siodmak: Menschen am Sonntag (1929).
-
Arthur Robison: Sombras (Schatten) (1923).
-
Ewald André Dupont: Varieté (1925).
